No hi ha democràcia sense respecte a la llei

No hi ha democràcia sense respecte a la llei

Publicat a www.e-noticies.cat l'1 d'agost de 2017

Molts nacionalistes espanyols/castellans pantibèrics daten el naixement d’Espanya en el matrimoni dels Reis Catòlics. Aquesta interpretació va fer gran fortuna en els llibres d’adoctrinament d’història franquista i ha calat tant, que molta gent no nacionalista espanyola ho defensa, com defensa que és en aquest moment on neix la nació, la unitat o la sobirania espanyola.

La història és tossuda, però, i per molt que es vulgui manipular, els fets són els fets. I termes moderns com Nació (amb contingut polític) o sobirania, no apareixen fins al segle XVIII amb la Il·lustració o les Revolucions burgeses lliberals.

Després del matrimoni dels Reis Catòlics (1469), Isabel, va ser coronada el 1474 com a Isabel I de Castella i Lleó, i Ferran II d’Aragó, que va heretar la corona del seu pare Joan II d’Aragó l’any 1479, quan ja feia cinc anys que era consort d’Isabel I de Castella.

Com veiem en el detall de les seves coronacions, el matrimoni dels dos monarques no va aconseguir la unió efectiva de totes les Corones perquè en aquella època cadascú governava la seva per separat i així va ser fins que Felip V accedí al tron, després del que molts historiadors reconeixen com el gran conflicte europeu, on els Borbons, des de Versalles, tenien la voluntat de controlar el continent en detriment dels Àustries.

Felip d’Anjou, el coronen com a Felip V, rei de Castella, pocs dies després de l’arribada a la península. El jurament i plet homenatge va ser el 8 de maig de 1701 a l’església de Los Jerónimos, però van evitar la reunió amb les Cortes, temudes com a font de potencials problemes i conflictes. En contraposició, a Catalunya, Aragó i València, les corts eren essencials i resultava convenient celebrar-les, fins i tot a costa dels habituals riscos i dificultats.

constitucions-de-1702-corts-de-felip-iv-impresses-el-1704-ajp272El seu avi Lluís XIV de França l’havia aconsellat visitar immediatament els territoris de la Corona d’Aragó per celebrar el preceptiu i recíproc jurament reial a les Corts. Després de 200 anys que un monarca no en celebrava cap a Barcelona, Felip V de Castella i IV d’Aragó es va quedar a la ciutat Comtal 6 mesos, per intentar concedir i cedir al màxim el que li demanaven els catalans, arribant a acceptar i jurar com a comte de Barcelona, les Constitucions i altres drets de Catalunya, on es recollia que: “La nació catalana és la reunió dels pobles que parlen el mateix idioma. El seu territori compren: Catalunya amb els comtats de Rosselló i de Cerdanya, el Regne de València i el Regne de Mallorca. Els tres pobles que formen la nació catalana tenen una constitució política pròpia i estan federats entre si i amb el Regne d’Aragó mitjançant certes condicions que són objecte d’una llei especial. Catalunya és l’estat polític format, dins de la Confederació pels catalans, del principat i dels comtats del Rosselló i Cerdanya. El Principat de Catalunya és lliure i independent”.

Sense entrar en la guerra de successió que hom sap com es va gestar, amb enganys, deslleialtats, traïcions, etc. i com va acabar, amb el Decret de Nova Planta per a Catalunya, València i Mallorca i una centralització del poder reial sota la Corona Castellana, passem a l’Espanya Constitucional. Després de l’absolutisme, el despotisme il·lustrat espanyol i la guerra d’independència contra les aspiracions imperialistes de Napoleó, les Corts de Cadis van elaborar la primera Constitució lliberal espanyola inspirada en la francesa, on es van incorporar els principals principis del liberalisme i la divisió de poders. Tot i que la web de les Corts espanyoles parla que incorpora el terme “sobirania nacional”, això no és literalment cert, perquè defineix la Nació espanyola com la “reunió de tots els espanyols d’ambdós hemisferis” i recull que la sobirania “resideix essencialment en la Nació”. És important la paraula essencialment perquè denota el trànsit entre l’absolutisme i la Restauració. Va ser un sistema liberal, però no democràtic, que va reservar la gestió dels assumptes públics a una elit articulada en dos partits -el Liberal i el conservador- que es van anar tornant per mantenir-se al poder.

Si deixem de banda les altres constitucions que no van durar ni una dècada, ni tampoc mirem el projecte de la constitució republicana federal de 1873, i fem una comparativa de com els textos constitucionals o similars tracten el terme “sobirania” espanyola, veiem que a la constitució republicana aprovada el 1931, enlloc surt la paraula sinó que utilitza com a sinònim “poder” de l’estat, “Els poders de tots els seus òrgans emanen del poble”. Per tant, el poble, el ciutadà, és qui té el poder. Qui el fa servir en el sufragi universal, escollint els seus representants i ratificant l’organització institucional i territorial.

El Fuero de los Españoles (1967), “Los españoles deben servicio fiel a la Patria, lealtad al Jefe de Estado y obediencia a las leyes”.

Fem un altre salt, aquest cas saltem la Guerra Civil, i mirem quantes referències a la sobirania, unitat, etc., fan servir les “Leyes Fundamentales del Movimiento”. La Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958) recorda el tant cèlebre “España es una unidad de destino en lo universal” o “España, raíz de una gran familia de pueblos, con los que se siente indisolublemente hermanada” i “La unidad entre los hombres y las tierras de España es intangible”. A El Fuero de los Españoles (1967), “Los españoles deben servicio fiel a la Patria, lealtad al Jefe de Estado y obediencia a las leyes”. A la Ley Orgánica del Estado (1967), “El Estado español, constituido en Reino, es la suprema institución de la comunidad nacional”, o “La soberanía nacional es una e indivisible, sin que sea susceptible de delegación ni cesión”, i “El jefe del Estado es el representante supremo de la Nación: personifica la soberanía nacional: ejerce el poder supremo político y administrativo”. I arribem a la Constitució actual (1978) on es recull que “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’Estat”, o “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols,”, i “El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”.

Com podem veure, la diferència entre una constitució republicana i una que emana d’una dictadura militar nacionalfeixista, és el tractament i la importància que se li dona als termes poder/sobirania.

Darrerament no em deixo de sorprendre pel grau de franquisme que encara resta a la societat espanyola i catalana. Fins i tot en aquells que van lluitar-hi en contra o que per la seva edat no van viure sota la dictadura. És el que s’anomena franquisme sociològic. 40 anys de repressió i adoctrinament han fet efecte.

En sectors de l’esquerra espanyola i catalana, per exemple quan es participa i defensa la llibertat del poble sahrauí, de Palestina, es recolza el règim castrista o de Maduro, però no són capaços de defensar els pobles que conformen Espanya, no serà per allò de “España, raíz de una gran familia de pueblos, con los que se siente indisolublemente hermanada”?

Malauradament, la majoria de l’esquerra va abandonar la seva ideologia internacionalista per assumir l’idea de patriotisme. Un concepte que no és altra cosa que l’excusa perfecta per minvar els drets dels més desafavorits perquè la pàtria mereix tots els seus sacrificis. Les ambigüitats del PSOE, IU o Podem davant l’independentisme català, són una clara mostra de la seva incapacitat de fer front a aquest pensament progressista i totalment oposat als fonaments ideològics conservadors de l’esquerra.

La Brigada Aranzadi, amb Soraya al capdavant, i els ministres provinents de l’alt funcionariat de l’Estat defensen que “no hi ha democràcia sense llei”, o que no existeix el dret de llibertat d’expressió quan en un partit de futbol es xiula al Rei, o en una manifestació es cremem fotos del monarca, no tindran ben interioritzat voluntàriament o involuntàriament allò de què “Los españoles deben servicio fiel a la Patria, lealtad al Jefe de Estado y obediencia a las leyes”?

I que dir quan Rajoy defensa que “ni quiero ni puedo” autoritzar un referèndum per Catalunya “porqué la soberanía reside en el conjunto de todos los españoles” que sembla apel·lar més l’esperit de la Ley Orgánica del Estado de 1967 “La soberanía nacional es una e indivisible, sin que sea susceptible de delegación ni cesión”, que no pas cap precepte de la Constitució del 78.

Tot i que veiem que en la redacció dels primers articles de la Constitució del 1978 és una picada d’ull a la del 1931 i un intent d’enllaçar amb el llenguatge republicà quan diu “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’Estat”, o en la redacció de l’art. 2 clara imposició dels sectors militars de l’època i del poder que tenien sobre la taula constituent del 77-78 dient que “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”.

Per tot plegat, no puc ni fiar-me ni prendre’m seriosament aquells que s’autoanomenen constitucionalistes i que diuen que la base de la democràcia és la llei sense plantar-los a la cara allò que ja defensava El Fuero de los españoles el 1967 “Los españoles deben servicio fiel a la Patria, lealtad al Jefe de Estado y obediencia a las leyes”.

La democràcia espanyola està malalta i la pretenen curar amb arguments preconstitucionals. I ja sabem qui manava aleshores i qui mana ara.

[Llegir l’article original]

No calen motius per defensar la independència

No calen motius per defensar la independència

Publicat a www.e-noticies.cat el 25 de Juliol de 2017

Per demanar la independència:

No és necessari tenir una cultura pròpia i sentir-se diferent respecte al conjunt d’un estat que ni et defensa ni et representa.

No cal que, cíclicament, el Parlament vagi aprovant per majoria absoluta qualificada que Catalunya és una Nació.

No cal que el Govern d’Espanya maltracti la teva comunitat en matèria econòmica, en inversions en infraestructures per sota del que seria raonable (segons la solidaritat interterritorial establerta), o que l’execució de la inversió pressupostada no arribi al 10%, 20% o 40% any rere any.

No cal que el Parlament de Catalunya, en representació de tots els catalans, segueixi  tots els passos per una reforma de l’Estatut d’Autonomia. Aquest, aprovat amb el 80% dels vots del Parlament, renegociat amb les Corts espanyoles, amb “ribot” inclòs passat, refrendat pels catalans en el referèndum corresponent, va veure com 4 anys més tard, un Tribunal Constitucional amb la majoria dels membres interins, declarava inconstitucionals articles totalment vigents en altres estatuts.

No cal que en plena crisi economicofinancera, el Govern de l’Estat centrifugui el seu deute a les Comunitats Autònomes, penalitzant-les, i es reservi per ell, a través del FLA, la decisió de a quina comunitat se li dóna més o menys diners, sense tenir en compte quins serveis presta, sinó quina afinitat política té.

No cal que amb les actuacions de les institucions de l’estat, govern, diputats i senadors, partits polítics, tribunals, fiscalia, etc. menystingui directament als catalans independentistes i indirectament a tota la resta.

No cal que les “clavegueres de l’estat” actuïn tan matusserament i tan maldestre a l’estil de Mortadel·lo i Filemó,

No cal que les “clavegueres de l’estat” actuïn tan matusserament i tan maldestre a l’estil de Mortadel·lo i Filemó, i que, quan l’enxampen, ningú assumeixi les responsabilitats que li pertoquen.

No cal que l’art. 2 de la Constitució Espanyola (CE) sobre la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible”, redacció hereva del franquisme i dels fusells damunt la taula, s’apliqui com un article més prioritari que la defensa dels drets fonamentals dels arts 15 i següents de la CE.

No cal que l’Administració de Catalunya estigui intervinguda de facto sense que s’hagi aplicat l’art. 155 de la CE, passant a ser una administració més, descentralitzada de l’estat, en comptes de ser una autonomia política.

No cal que per a impedir que els catalans votin el seu futur en un referèndum organitzat pel Govern català, passi d’un control econòmic mensual a un control setmanal de la despesa.

No cal que per aturar la celebració del referèndum citat s’amenacin funcionaris i que el Govern espanyol vulgui saber els noms i cognoms d’aquests que, d’altra banda, es tracta d’un acte de coacció clara i de prevenció del crim a l’estil “Minority report”.

demos

Sóc dels que creu que la sobirania l’ostenta el poble (la ciutadania). I és aquest el que, amb un “contracte social” a través de constitucions, lleis escrites o no, la cedeix a l’estat perquè l’exerceixi internament i davant altres col·lectivitats internacionals. L’Estat només l’exerceix per delegació dels ciutadans. En un altre article ja us parlaré de la teoria de la sobirania individual.

Per tant, per esdevenir un nou estat, només cal que la majoria dels catalans ho vulgui,  perquè de la seva actitud neix la legitimitat. La meva part lliberal i humanista, em fa afirmar que NO cal tenir motius o esgrimir menyspreus de l’Estat per defensar la independència, l’única cosa que cal és la voluntat clara que la majoria de la ciutadania es vol constituir en un estat.

[Llegir l’article original]

Colau, el metro i la nova política

Colau, el metro i la nova política

Publicat a www.e-noticies.cat el 19 de Juliol de 2017

heulga2bmetroSi els comuns i l’alcaldessa Colau haguessin existit durant l’alcaldia de Joan Clos, Jordi Hereu o Xavier Trias, i haguéssim patit 11 jornades de vaga durant 11 setmanes consecutives dels empleats del metro de Barcelona, què creieu que haguéssim blasmat?

La candidatura més votada a les darreres eleccions municipals a Barcelona a banda d’aprofitar-se de les falses acusacions d’evasió fiscal del senyor Trias, va prometre transformar socialment Barcelona. Però dos anys després de les eleccions, veiem com la majoria del que varen prometre o no ho han complert o han fet el contrari.

Molts van votar la candidatura de Barcelona en Comú pensant que amb ells arribaria la pau social, l’equilibri de classes, la redistribució de la riquesa entre barris, s’aturarien els desnonaments, etc.

Si recordem l’inici de mandat, semblava que anaven a totes amb la moratòria de llicències en l’àmbit turístic. El resultat ha estat que no s’han donat llicencies per a nous hotels, però a dia d’avui no han pogut aturat l’ús il·legal d’habitatges sense llicència turística.

Centrant-nos en el conflicte amb el treballadors del metro de Barcelona, el consistori actual el té obert des del primer dia del mandat, amb vagues durant la celebració del Congrés Mundial del Mòbil (Mobile World Congress).

A dia d’avui, el conflicte segueix obert i sembla estar enquistat i sense solució immediata. L’alcaldessa de Barcelona i presidenta de l’Àrea Metropolitana de Barcelona no és capaç, després d’11 setmanes, d’agafar ella mateixa les rendes del conflicte? No es presentava com la solució als compromisos socials de la ciutat? No es pot posar sobre la taula de negociació una proposta raonable pels interessos tant dels treballadors del metro com pels ciutadans de Barcelona i usuaris? O comença a copiar el “quietisme” de Rajoy per no enfrontar-se als problemes que més desgasten electoralment?

Sembla voler passar 4 anys de mandat sense cap tipus de desgast.

El lideratge de l’actual alcaldessa sembla que s’ha elaborat més per les portades dels diaris, ràdios i televisions que no pas per als barcelonins. Sembla voler passar 4 anys de mandat sense cap tipus de desgast. I això és gairebé impossible.

Dona suport a la Modificació del Pla General Metropolità (PGM) en els terrenys del FC Barcelona per crear l’anomenat “Espai Barça” per la reordenació de l’entorn del Camp Nou, però sembla bloquejar l’ampliació del projecte global de l’entorn de la Sagrada Família per la construcció del passeig i l’escalinata que afecta el número 410-414 del carrer Mallorca, immoble construït per Núñez i Navarro, que està en precari per incomplir el PGM.

Diuen que treballen perquè hi hagi més pisos de lloguer, però no vigilen el relloguer il·legal per usos turístics.

Durant la campanya electoral, la senyora Colau deia que ells defensarien amb més vehemència i contundència que convergència davant del govern del PP i de Rajoy, perquè es pogués celebrar un referèndum, però ara diuen que l’1 d’octubre només és una mobilització per aconseguir el referèndum de veritat.

A l’inici de mandat va recolzar amb ulls clucs el referèndum a corre-cuita del govern de Grècia, però quan l’oposició de Veneçuela vol fer-ne un sobre el govern veneçolà de Maduro no autoritza l’obertura del centre cívic corresponent.

Només són 2 anys, però ja es veu que els “comuns”, somiant amb l’espai electoral del catalanisme socialdemòcrata que ocupava el PSC de Pasqual Maragall, i per tal d’aconseguir aquest electorat i consolidar-lo, ha de recuperar el “putaramonetisme” sociovergent que tanta fortuna electoral va portar a CiU i PSC durant 30 anys.

La nova política dels comuns és recuperar la vella política de Convergència i Unió i El Partit dels Socialistes de Catalunya? Em quedo amb la bona política, sigui nova o vella, però bona.

[Llegir l’article original]

El conflicte és cosa de dos

El conflicte és cosa de dos

Publicat a www.catdialeg.cat el 7 de juliol de 2017

rajodemont

Darrerament estan molt de moda els manuals d’autoajuda, i un subgènere molt especial és el que parla de cóm afrontar els conflictes en l’esfera personal. Si el que ens interessa és la relació entre societat i conflicte, els primers escrits els trobaríem a mitjans dels segle XX quan sorgeixen les teories dels conflictes.

Personalment m’agrada definir una societat com l’agrupació de les persones en relació familiar, d’amistat, de parella, etc. I, per tant, la maduresa d’aquesta la podem mesurar amb els mètodes que fa servir per encarar el conflicte en lloc d’evitar-lo.

Stephen Robbins definia el conflicte en una societat com “Un procés que s’inicia quan una part percep que una altra l’ha afectat de manera negativa o que està a punt d’afectar de manera negativa, algun dels seus interessos“.

Si un conflicte està mal administrat pot causar un dany irreversible o de grans dimensions a la societat. No obstant això, quan es pot conduir correctament, de manera respectuosa i positiva, el conflicte constitueix una oportunitat per enfortir el vincle entre la ciutadania. Per això, els líders polítics o els que tenen intenció de ser-ho, han de tenir habilitats per a la resolució de conflictes.
No podem oblidar que el conflicte sorgeix de les diferències i es produeix quan les persones no estan d’acord sobre els seus valors, motivacions, percepcions, idees o desitjos. Si ho traslladem a la societat catalana i com tant des de l’Executiu de Puigdemont com des del Govern Rajoy s’ha enfocat el “tema”, queda molt clara la manca de cultura de resolució de conflictes. Les necessitats d’ambdues parts juguen un paper important en l’èxit de la resolució del conflicte i cadascuna mereix respecte i consideració. Fet que en l’actualitat no passa. Les dues parts no sembla que es respectin. I com passa en les relacions personals, la manca d’enteniment sobre la diversitat de les necessitats de l’altre, provoca distanciament, discussions i ruptures.

quan es reconeix la legitimitat de les necessitats en conflicte i els dirigents polítics estan disposats a examinar-les amb actitud comprensiva, s’obren camins per a la solució creativa dels problemes

Per contra, quan es reconeix la legitimitat de les necessitats en conflicte i els dirigents polítics estan disposats a examinar-les amb actitud comprensiva, s’obren camins per a la solució creativa dels problemes i la millora de les relacions, però això a dia d’avui sembla més una utopia que no pas un futur real.

Però què passaria si els nostres dirigents veiessin el conflicte com una oportunitat? Un conflicte és més que un desacord. Es tracta d’una situació en què una o dues parts perceben una amenaça. Aquesta amenaça fa que el benestar col·lectiu es vegi afectat, perquè es queda amb nosaltres fins que ens enfrontem a ella per intentar solucionar-la. Així, no serveix de res ignorar el conflicte ja que, lluny de desaparèixer, creix per la incertesa.

Les percepcions de la ciutadania, siguin de la ideologia que siguin, estan influïdes per les seves experiències de vida, cultura, dels valors i creences. Si ens parem a pensar hom responem als conflictes prenent com a base les percepcions que tenim de les situacions i no des d’una revisió objectiva dels fets.
Per altra banda, els conflictes provoquen emocions fortes i si no som capaços de sentir-nos còmodes amb les nostres emocions o no som capaços de gestionar l’estrès de la societat, serà molt difícil que es pugui resoldre el conflicte amb èxit.

No obstant això, els conflictes són una oportunitat de creixement com a comunitat, quan s’és capaç de resoldre’ls augmenta la confiança col·lectiva. Això es deu a la seguretat que provoca saber que la cohesió pot sobreviure als desacords i als diferents desafiaments que es poden presentar.

Cóm s’està gestionant el conflicte català:

Cap dels actors polítics han estat capaços de reconèixer i respondre a les coses que importen a l’altre, i per exemple el Govern espanyol s’ha obstinat en no reconèixer el problema ni els actors catalans perquè reconeixerien el “subjecte polític” anomenat Catalunya. I per contra, el Govern català no respon ni vol reconèixer “l’única sobirania” que tant li importa a la banda espanyola.
Les reaccions democràtiques davant dels conflictes han de ser serenes i respectuoses, però no actuant des de la defensiva como ho fa el Govern espanyol amb les seves reaccions explosives, enervades i ressentides.

Per la seva banda, Puigdemont sembla que en acceptar anar a explicar el full de ruta sobiranista davant el Congrés dels diputats, tal i com li va proposar el President Rajoy, intenta posar-se en el lloc de l’altre i busca el compromís perquè es faci el mateix amb Catalunya, evitant les amenaces, l’abús verbal, i la imposició d’un criteri per sobre de l’altre. Però el conflicte sembla que està tant enquistat que ja no és possible.

Tot manual recomana que cal enfrontar-se al conflicte en lloc d’evitar-lo per temor a obtenir mals resultats, però això xoca amb la manera de fer política de Mariano Rajoy. Aquest va aconseguir ser reelegit President de Govern quedant-se en un racó mirant com la resta es barallava, cóm se li pot demanar que actuï empàticament davant un conflicte de les dimensions de la secessió de Catalunya?

Per acabar, l’ideal per encarar amb èxit la resolució d’un conflicte és estar disposats a fer un punt i a part, un “reset” i oblidar tot el que s’ha fet, s’ha dit o insinuat fins a dia d’avui per deixar enrere els ressentiments, perquè sinó quan una o les dues parts rebutja a l’altra, fent-lo sentir aïllat i humiliat, segurament el resultat serà intentar “trencar la baralla”. Per part d’Espanya, negant qualsevol diversitat que vingui de Catalunya, buscant una assimilació amb Castella; i per part de Catalunya, exercir unilateralment el dret a l’autodeterminació.

Si s’acaba optant per “trencar la baralla”, s’haurà de buscar molt bé l’oportunitat que deixa el conflicte.

[Llegir l’article original]

Referèndum, declaració i independència

Referèndum, declaració i independència

Publicat a www.e-noticies.cat el 5 de juliol de 2017

El mapa d’Europa que van conèixer els nostres avis al començament del segle XX, és molt diferent del que ara existeix. En el darrer segle i mig, Europa ha guanyat més de 22 nous Estats. Els darrers van ser Montenegro al 2006 i Kosovo al 2008, on els respectius Parlaments van proclamar la seva independència de Sèrbia.

2017_fotogaleria_4966595_0A principis del 1900 hi havia 24 estats a Europa, en l’actualitat ja són 47. A voltes, molts acadèmics de dret internacional se’ls hi fa la mateixa pregunta: ¿Hi ha lloc a Europa per a un Estat més? Santiago Petschen, professor de dret internacional de la Complutense de Madrid, té una resposta bastant clara: “És clar que sí. Europa és un territori amb moltes consciències nacionals, encara que cal unes convulsions polítiques importants perquè es doni l’escenari”. Altres catedràtics insinuen que aquest escenari es pot produir a Espanya, amb el País Basc i Catalunya; a Bèlgica, amb un estat való i un altre flamenc”.

Des de 1900 fins a la II Guerra Mundial han nascut nous estats com Albània, Finlàndia, Irlanda, Islàndia, Polònia, Iugoslàvia i Txecoslovàquia. Després d’aquesta, Alemanya es va dividir en dos. A finals de la dècada dels 90 el desmembrament de la URSS i de Iugoslàvia va ajudar molt a la variació substancial del mapa europeu. De la primera van sorgir Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia, Ucraïna i Moldàvia. De la segona, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro, Macedònia, Kosovo i Sèrbia. També va haver unions, com les dues Alemanyes; o la divisió pactada de l’antiga Txecoslovàquia, sorgint Eslovàquia i la República Txeca.

Però si parem atenció al naixement dels nous estats a Europa, veiem que existeix un primer gran grup que són fruit de conflictes bèl·lics (Irlanda, Croàcia, etc.); un segon grup com a actes d’autodeterminació (Estònia, Lituània, etc.); i un darrer petit grup com a fruit d’un pacte o d’un referèndum de ratificació d’un acte unilateral del parlament corresponent (República Txeca, Eslovàquia o Kosovo).

Això em fa pensar el que ens deia un professor de Dret Internacional de la Universitat de Barcelona: “La independència es declara, no es demana”. El propi dret d’autodeterminació ho porta implícit, no es necessita ningú més que el col·lectiu que es vol autodeterminar.

Amb la presentació de la Llei per garantir la celebració del referèndum d’autodeterminació que els grups parlamentaris que donen suport al Govern Català del passat dimarts 4 de juliol se’ns mostra la culminació del full de ruta per a constituir l’Estat català.

L’executiu de Puigdemont ha optat per un referèndum unilateral i segons el resultat d’aquest actuar. Si guanya el NO, convocar inmediatament unes eleccions autonòmiques. Interpreten que és el que demanen els catalans. Si guanya el SÍ, en 48 hores següents proclamar la independència i començar a negociar amb el Regne d’Espanya sota tutel·la internacional els termes de la secessió.

Cal tenir present que una part d’un estat que es vol autodeterminar ho assolirà si el legitima la majoria de la seva ciutadania i no la legalitat de l’estat del que es vol separar.

Cal tenir present que una part d’un estat que es vol autodeterminar ho assolirà si el legitima la majoria de la seva ciutadania i no la legalitat de l’estat del que es vol separar. I el subjecte autodeterminat serà un subjecte jurídic internacional si la majoria d’estats el reconeix com a tal. Ergo, perquè un procés d’autodeterminació fructifiqui en un nou estat, només cal legitimació dels ciutadans i reconeixement internacional.

Si guanyés el SÍ en el referèndum de l’1-O només seria possible la proclamació de la República catalana si la majoria dels catalans legitimessin el resultat, acceptant-lo. I en les hores successives estats reconeguts internacionals es pronunciessin avalant els resultats, reconeixent a Catalunya com a subjecte polític internacional de ple dret.

La manera d’actuar de la comunitat internacional davant de proclamacions unilaterals d’independència és intentar definir-se sobre fets consumats perquè no pugui ser acusada d’ingerència en la política interna de l’estat original.

I, per acabar, la darrera reflexió: no existeix un manual de com es constitueix un nou estat. Si consultem la història dels 193 estats membre de l’ONU, veiem que han esdevingut independents per a diferents vies, algunes semblants (guerres), altres dispars, però mai iguals. Catalunya ha optat per un referèndum d’autodeterminació i amb un resultat afirmatiu proclamar la seva independència.

[Llegir l’article original]

La divisió de la societat catalana

La divisió de la societat catalana

Publicat a www.e-noticies.cat el 13 de juny de 2017

Els independentistes, sobiranistes, processistes, “divideixen la societat catalana”. Aquesta afirmació juntament amb que “posen en perill la pau social” són les preferides per tots aquells que s’oposen a la independència de Catalunya i que semblen no tenir arguments seductors cap els “separatistes”. Però la veritat és que hom comença a estar fart de sentir periòdicament aquesta cantarella.

Tota societat viva que té una ciutadania activa en la vida política, té divisions. El conflicte és inherent en les societats modernes i complexes.

Tota societat viva que té una ciutadania activa en la vida política, té divisions. El conflicte és inherent en les societats modernes i complexes. Sempre ha hagut, hi ha i hi haurà, divisions ideològiques dreta-esquerra, divisions de classe, divisions religioses, etc. I tota societat que es troba amb aquestes divisions conviu acceptant el suport de que disposa la majoria.

¿Heu sentit alguna vegada algú de la dreta o de l’esquerra que centri el seu discurs per anar contra l’altre, dir que el contrari està dividint la societat? No, el que fa és seduir a l’electorat per intentar aconseguir el màxim suport cap a la seva ideologia i governar.

A Catalunya passa el mateix. Durant dècades, mentre el sector independentista/sobiranista no alçava la veu, els hereus de la transició del 78, de l’”Una, grande y libre” vivien tranquil·lament, sense adonar-se’n que existien unes “formiguetes” que treballaven per aconseguir més adeptes a la seva causa independentista. Ara que el moviment independentista és fort, que alça la veu per canviar l’status quo i que sembla existir un cert equilibri de suport popular entre les dues posicions, els partidaris de l’“España unida jamás será vencida” es queixen i acusen al contrari de crear divisió o posar en perill la pau social.

Crec que no cal ser gaire espavilat per veure una causa i efecte, entre els que consideren que està en perill el seu domini i poder sobre la societat política, econòmica, mediàtica espanyola i els atacs contra els catalans, nazis, totalitaris i colpistes objectiu de l’Operació Catalunya. Perquè tal i com afirma Francisco Marco (Metodo 3) en el seu darrer llibre, el govern espanyol es comporta més com un règim totalitari que no pas com una “democràcia” occidental, perseguint ciutadans catalans per les idees polítiques contraris a l’establishment.

Quan el poder estava ben repartit entre els Pujol guardant la Generalitat i els socialistes la majoria dels principals municipis de Catalunya, no recordo haver sentit mai que la societat estava dividida i podríem dir que ho estava. Però com el poder es trobava “ben repartit”, ningú es queixava. Però ara sí, el poder perilla. Si es creés un nou estat algunes de les elits es podrien quedar despenjades, sense accés a ell o amb dificultats serioses per accedir-hi.

Per tant, com tot va de poder i de qui l’ostenta, cada vegada que sento algú que brama sobre “la divisió de la societat catalana” o que “independentisme fa perillar la pau social” veig clarament que qui brama té por de perdre la seva parcel·la de poder.

I, per acabar, una breu reflexió. En tota societat democràtica madura i consolidada, els conflictes, les divisions d’opinions i les eleccions de les polítiques públiques es resolen a les urnes. Quan els conflictes són simplement ideològics sense afectar l’status quo, el mateix sistema democràtic institueix unes eleccions periòdiques per escollir qui i quines polítiques s’han d’aplicar. Però quan el conflicte i les divisions rauen en el model propi de l’estat, en la seva sobirania, en la seva composició o nou ordre institucional, no es resol amb unes simples eleccions periòdiques, sinó també amb referèndums. D’aquesta manera el ciutadà pot dir si SÍ o NO vol aquests canvis.

Ens veiem l’1 d’octubre.

[Llegir l’article original]

Independència i República

Independència i República

Publicat a www.catdialeg.cat el 20 de Juny de 2017
krls
Era idoni utilitzar la paraula “república” en la pregunta del referèndum de l’1 d’octubre? Està relacionat amb algun eix ideològic?

El divendres 9 de juny, el President de Catalunya va anunciar, no convocar, que l’1 d’octubre d’enguany tindria lloc l’esperat referèndum sobre la independència de Catalunya. La compareixença també va servir per anunciar la pregunta pactada entre tots els actors polítics que donen suport al govern. “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?“.

A banda de les previsibles declaracions i argumentacions de cada portaveu dels partits polítics, tant catalans com espanyols, així com dels tertulians i/o opinadors sobre si és legal o no el referèndum; des de la banda sobiranista, es van alçar algunes veus que començaven a furgar sobre la idoneïtat o no d’haver incorporat la paraula “república” a la pregunta, perquè semblava un pleonasme. En el marc internacional, la forma política d’un estat democràtic, si no és una monarquia, només pot ser una república, no?

Sobre estar a favor o no d’incloure “república” a la pregunta, va haver una corrent d’opinió que ho associava amb l’eix ideològic dreta/esquerra del sistema polític català. Per exemple, al programa de RAC1 dirigit i conduït per Joan Maria Pou, “No ho sé”, el passat 12 de juny, em va desconcertar la rotunda alineació de tots els analistes de l’actualitat d’aquell vespre, amb el periodista Jordi Mercader liderant el discurs, de que el concepte de república era patrimoni de l’esquerra i no pas de la dreta. Em va sorprendre que l’únic que dubtés d’aquesta teoria fos en Pou, i que la resta ho argumentés retrocedint i apel·lant a la memòria de la 2a República espanyola enderrocada pel Dictador Francisco Franco.

Al seu discurs hi havia una associació d’idees entre dreta política, catolicisme, antirepublicanisme i monarquia. Del relat es desprenia que totes elles anaven agafades de la mà. I jo des de casa pensava: “no s’obliden de Carrasco i Formiguera?”.

Un catòlic no pot ser republicà? Repassant els principis i valors bàsics republicans com són: democràcia, igualtat, llibertat, equitat i independència en la separació de poders; ni són contradictoris amb el que hom entén com “la dreta política”, ni amb el cristianisme.

Per tant, amb aquestes conclusions i deixant de banda tant l’eix ideològic com les creences religioses, ens podem seguir preguntant el perquè apareix “república” a la pregunta del referèndum.

Altres opinadors i analistes polítics acaben defensant l’opció molt més primària, al·legant que ERC ha imposat el seu relat republicà al PDeCAT. Però els fets i les paraules escrites ho desmentirien. El document fundacional del PDeCAT defensa que “L’Estat ata en forma de república ha de néixer de la voluntat majoritària de la ciutadania favorable a la independència del nostre país“. Ailàs! Llavors, tant ERC com PDeCAT es defineixen com a republicans.

Si tots dos són republicans, hem de tornar al inici de la discussió i creure que és simplement un pleonasme? Doncs no. La teoria que defenso es basa en una certa astúcia dels redactors per haver introduït la paraula “república” ja que aquesta apunta directament als Comuns.

Voleu seguir al Regne d’Espanya o construir la República de Catalunya?

Si partim de la hipòtesi bastant estesa que la base electoral de Catalunya en Comú són antimonàrquics, això fa que prefereixin la república com a forma de govern de l’estat. Tot i la complexitat del moment, actualment sembla més plausible que Catalunya esdevingui independent abans que l’Estat espanyol es converteixi en una república. Amb aquest raonament, per un comú, la pregunta del referèndum es passa a llegir com: Voleu seguir al Regne d’Espanya o construir la República de Catalunya?

De manera que sí, acceptant aquesta teoria podem dir que incloure “república” dins la pregunta del referèndum, previst per l’1 d’octubre, és una picada d’ull cap a l’electorat dels comuns més prorepublicans per tal que participin al referèndum i, de pas, els màxims possibles responguin afirmativament. Tot per superar els 2.344.828 electors que van votar al Procés Participatiu de 2014, els 1.897.274 que van votar Sí+Sí, i els 1.966.508 votants de JxSí+CUP a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015.

[Llegir l’article original]

Funcionarios amenazados

Funcionarios amenazados

Publicat a www.e-noticies.cat el 19 de juny de 2017

Desde hace meses, el Gobierno español ha centrado su amenaza en los funcionarios catalanes que osen participar activamente en la celebración del referéndum sobre la independencia de Cataluña que pueda organizar la Generalitat. Y, últimamente, estas amenazas se han multiplicado desde el anuncio de dicho referéndum para el 1 de octubre de 2017.

Las principales instituciones del Estado español, sobretodo el gobierno, consejo de estado y otras que dependen de la Administración central, están compuestas principalmente por altos funcionarios (muchos de estos de 2a o 3a generación), y conocen perfectamente que en la administración pública catalana la realidad es otra. Cataluña cuenta con un índice de funcionarios por habitante inferior a la media europea y muy por debajo de la española, y donde no hay una gran tradición funcionarial, y menos aún de familias de funcionarios.

Una de las teorías del ejecutivo español es creer que amenazando a los funcionarios catalanes se puede parar la maquinaria independentista, debido al carácter conservador de éstos y al miedo de poder ser inhabilitados y perder el trabajo “fijo”. Aunque estas amenazas sean poco rigurosas con la realidad y con la ley que tanto dicen defender.

Desde hace más de 25 años vengo participando en procesos electorales, y gracias a esta experiencia, conozco los puntos débiles de las amenazas del Gobierno español y los de la propuesta del Gobierno catalán.

Para llevar a cabo unas elecciones, los únicos funcionarios necesarios son los que dependen de la Delegación del Gobierno en Cataluña o del Departamento de Gobernación de la Generalitat, los de las fuerzas de seguridad, los secretarios generales de los ayuntamientos y los magistrados que forman parte de la junta electoral. El resto del personal, que muchos insinúan que deben ser funcionarios para velar por el correcto funcionamiento de la jornada electoral, no actúan como tales, ni son ciertas las competencias que se les atribuyen.

La gran mayoría de los opinadores se centran en la jornada electoral como si en ésta hiciesen falta muchos funcionarios, cuando la realidad es otra. Los llamados “representantes de la administración” o “representantes electorales” pueden ser o no funcionarios (de la administración local, autonómica o central).

Cuando se acercan unas elecciones, tanto si las organiza la Generalitat (Departamento de Gobernación), como si las organiza el Gobierno de España (Delegación de Gobierno), estos solicitan a todas las administraciones qué personal aportaran para el desarrollo de la jornada electoral. De esta manera, la elección de los “representantes electorales” se realiza a través de “voluntarios” que se presentan a tal efecto. Podríamos decir que existe una bolsa de voluntariado, tal y como recientemente el gobierno catalán ha anunciado para el 1 de octubre. Muchos funcionarios se apuntan para trabajar un día y llevarse unos escasos 250€. En algunos municipios, estos representantes electorales no se escogen de entre el funcionariado, sino de una bolsa de voluntarios de personas en paro que acceden a un día de trabajo remunerado. Un ejemplo de esta manera de actuar es el Ayuntamiento de Hospitalet, que en las últimas elecciones municipales del 2015 utilizó a 82 personas desempleadas para representar a la administración electoral (Noticia: La Vanguardia 20/05/2015)

Siguiendo con la jornada electoral, la función que tiene un representante de la administración es la de verificar que existe toda la infraestructura suficiente para el ejercicio del voto, recoger las actas de constitución de las mesas, actas de sesión y escrutinio. Una vez recogida toda la documentación, al final de la jornada, debe pasarla al secretario municipal correspondiente y a la central de datos para poder tener un escrutinio provisional.

Después de tantos años participando de una manera u otra en procesos electorales, he visto cómo los propios partidos políticos no tienen claro el rol de los actores de la jornada electoral. Y por eso no me extrañan las declaraciones públicas y publicadas en los últimos días relatando la falsa creencia de que los “representantes de la administración” son la autoridad en los colegios electorales. La autoridad reside en cada uno de los presidentes de las mesas y éstos acaban decidiendo sobre el funcionamiento y conflictos que puedan surgir en su mesa. Incluso en casos de alborotos y/o no cumplimiento de sus mandatos, tienen la capacidad de requerir a las fuerzas de seguridad para que se cumplan sus órdenes.

Las garantías democráticas en un proceso electoral no dependen tanto de la participación de funcionarios sino de la colaboración de la ciudadanía (miembros de mesas, interventores, apoderados, etc.) y del civismo de los electores que van a votar.

Y por último, quiero remarcar que en la logística previa de todo proceso electoral que depende de la Generalitat de Cataluña, interviene un Área adscrita al Departamento de Gobernación, denominada Procesos Electorales y Consultas Populares encargada de la tan importante antes mencionada logística previa. Y precisamente aquí sí es donde trabajan funcionarios. Por tanto, ¿cómo piensa proteger el ejecutivo catalán a los trabajadores públicos de este Área de las posibles querellas del gobierno español?

[Leer articulo original]

Vocabulari del procés

Vocabulari del procés

 

Publicat a www.e-noticies.cat el 13 de juny de 2017

A ningú se li escapa que amb aquest tira i arronsa anomenat procés, qui de les dues parts domini el relat sortirà guanyador.

En altres èpoques el “desafiament” que està duent a terme el Govern català amb el Regne d’Espanya s’hagués resolt amb una mort precipitada com la d’en Pau Claris, amb un bombardeig de la ciutat de Barcelona, amb un judici sumaríssim i posterior afusellament del President, etc. Però en un estat que al 2017 forma part de la Unió Europea i de l’OTAN les batalles es lliuren, a banda de amb fiscals amics o dels que t’ho afinen, amb la comunicació política.

Fent una breu repassada pel vocabulari que des de la sentència del TC contra l’Estatut d’Autonomia de 2006 s’ha anat creant, veiem com tot comença amb el “dret a decidir” per no dir dret a l’autodeterminació; parlem de “procés” per no dir el nom sencer de Procés constituent; quan les dues parts parlen de “diàleg” ho fan per no dir parlarem del que nosaltres volem; i quan es parla de “democràcia” uns ho fan per no citar i discutir massa de la sobirania i els altres per no parlar de interpretació restrictiva de les lleis.

Però en la comunicació política no només es poden definir paraules clau sinó també es creen expressions o microrelats, de l’estil “això no és el que importa a la gent”, “s’ha de treballar pel que importa de veritat a la gent”, etc. com si el Govern de la Generalitat només treballés pel “procés” i estigués aturat sense atendre als ciutadans, sense fer res per atreure inversió estrangera, promoure codis de conducta en contractació pública, activar nous protocols contra el bullying escolar i el ciberassetjament, buscar alternatives als peatges de les autopistes, plans de pobresa energètica, etc.

O com el mantra que repeteixen darrerament tots els tertulians de ràdios i televisions defensors de la unitat d’Espanya juntament amb dirigents de C’s, PSC-PSOE i PP: “No hi haurà referèndum i ho sap tothom”, per tal de fer forat entre els catalans indecisos.

O la típica baralla de dades que en cas d’independència no es cobraran les pensions cotitzades a Espanya o que amb la nova República catalana aquestes seran més altes i els pensionistes viuran millor.

Això em recorda una cita del Papa Francesc referint-se a com respon Jesús al diable. “En comptes de dialogar, tria de refugiar-se amb la força de la paraula de Déu”. Unionistes espanyols i secessionistes catalans apel·len a un fals diàleg per intentar imposar per la “força de la paraula” el seu relat.

[Veure article original]